El desenvolupament infantil: Aspectes clau. (Infonnac 2011)

Hem de ser capaços d’entendre les vivències diàries i l’assimilació d’aquestes en els nostres fills/es. L’observació és fonamental i això implica temps. Però no únicament dels nostres fills/es sinó també observar les relacions que establim amb ells/es.  Tanmateix podem pensar quines vivències com a adults reconstrueixen la nostra infància passada; quins han estat els pilars sobre els que hem edificat el nostre present. I no com un fre a créixer o una recriminació, sinó per a comprendre que tot el que visquin els nostres fills/es en el present i com ho visquin, marcarà sense dubte el seu futur adolescent.

Podríem començar a reflexionar sobre la manera en com contenim els fills, físicament i emocionalment. No els hem de consentir tot perquè això, contràriament al que sembla, l’únic que fa és desequilibrar i minvar l’autoestima. Els nens/es han de sentir-se integrats en el nostre grup social: la família. Qualsevol membre d’un grup actua interaccionant amb la resta amb un rol determinat –un etiquetatge- i per tant, unes responsabilitats, externes i clares, i internes: el rol de mare/pare protector/a o absent, de fill/a egoista, independent, tossut, extravertit, etc. I el que hem d’aconseguir és que tots els rols es vinculin de forma positiva per a un bon desenvolupament de la salut mental de tota la família. Les dificultats de relació allunyaran al nen/a del seu equilibri afectiu i emocional, i desembocaran en un malestar o en conductes disruptives. La capacitat reflexiva dels pares/mares per a verbalitzar els sentiments vers els seus fills/es (posar paraules a la relació i a les emocions), és el primer pas per prendre consciència de les relacions que s’estableixen i a partir d’aquí, poder interpretar les accions dels infants.

Durant els primers sis anys de vida el cervell humà es desenvolupa extraordinàriament en totes les seves dimensions: l’emocional, la cognitiva i la motriu. Aquestes dimensions estan interelacionades i això farà que un retard en una d’elles fragmenti l’evolució de les altres. Per tant, sempre cal treballar des d’una vessant multidisciplinar per aconseguir una visió global del problema; no s’ha de tractar cada símptoma per separat, sinó arribar a establir les seves interconnexions: un problema biològic pot tenir un origen emocional. En aquest sentit la tasca preventiva i/o d’atenció precoç és essencial, i per portar-la a terme és necessari tant posseir informació sobre el desenvolupament de l’infant com saber a quins professionals ens hem de remetre en cas de necessitat i com treballa cadascun.

Ingrid Creus-Jorquera

Psicòloga i Logopeda

Nº col. 18.135

L’ús del poder infantil juny 2011. (Infonnac, juny 2011)

Entenem com a càstig qualsevol conducta que demostri una disconformitat amb el/la nen/a, per tant, no tan sols englobem el càstig físic, sinó també el psíquic: crits, renyar, posar mala cara...

Per què, en ocasions, quan castiguem no obtenim el resultat esperat?

Generalment  l’ús del càstig és normal pels resultats ràpids que aconseguim, però en ocasions hi ha nens/es que es passen els dies “castigats”, perquè nosaltres, com a pares i mares, no aconseguim controlar-los, donat que no aconseguim gravar pautes de comportament.

El que aprenen els nostres fills/es és que han d’aprendre a amagar aquestes conductes dolentes, també els fa créixer l’agressivitat i les seves relacions amb nosaltres van a pitjor. Volem un ambient familiar equilibrat, però “tenim atenció “ (és a dir, recompensem) als que criden més per demanar les coses o als que es mostren més gelosos, d’acord amb el principi conegut de “quien no llora, no mama”.

Què podem fer per reforçar el bon comportament? La resposta és fàcil: recompensar les conductes que volem que es mantinguin. És a dir, que aconsegueixin un benefici material o emocional (elogi, atenció, etc.) Al principi, les compensacions les farem cada vegada i després tan sols de tant en tant, perquè les compensacions poc previsibles provoquen aprenentatges més forts.

No hem d’oblidar que per no reforçar les conductes dolentes, en el que puguem, hem d’ignorar-les. Això sí, els  comunicarem, sense alterar-nos, que aquella conducta és poc desitjada. Els nostres fills no es porten malament per ignorància, avorriment o maldat. Es comporten tal i com el sistema de compensacions existent els ha ensenyat a comportar-se.

Ingrid Creus-Jorquera

Psicòloga i Logopeda

Nº col. 18.135

La funció dels límits. (Cartipàs 2011)

La funció dels límits instaurats en la infància permet reforçar la identitat de l’adolescent. Com afirmen Dolto, Dolto i Percheminier (1999), l'adolescència pot comparar-se amb el canvi de closca en un cranc en el sentit que, fins que se'n construeix una de nova, resta sense protecció i, per tant, amb una vulnerabilitat augmentada.

Què és la identitat? El concepte d’identitat fa referència a la imatge que el subjecte construeix de sí mateix. Els pares responsables han de proporcionar als seus fills i filles una autonomia i una llibertat graduals, perquè els joves puguin arribar a ser adults responsables i aprenguin a moure’s pel món. Se’ls ha d’oferir un ambient segur, amb normes clares i delimitant el seu espai perquè puguin explorar ells mateixos. Aquesta delimitació ordenarà el seu món intern i els generarà seguretat que els permetrà pensar i reflexionar en la recerca de solucions als seus problemes.

I sinó s’estableix la identitat correctament? Alguns adolescents no aconsegueixen formar un concepte de si mateixos que encaixi de manera realista amb les seves característiques personals i amb el medi en què viuen. L’autoestima negativa provoca inseguretat, autocrítica exagerada, ansietat i problemes psicosomàtics. S’estableixen dificultats per establir relacions (o per mitjà de la submissió al grup o per mitjà de l’autoritarisme i la dominació); el camp acadèmic es pot veure influenciat per un rendiment baix, per una escassa concentració o perquè el nostre/a adolescent se centra exclusivament en una activitat.

Com podem ajudar els adolescents? Els valors es vinculen amb el sentit que li donem a les coses i amb l’elecció que fem al llarg de la vida. Vivim d’acord amb els nostres valors que varien entre les persones i en el temps. Els pares compromesos en l’educació dels seus fills i filles han de saber quins valors volen per a ells: quines normes els imposen, quins llibres llegeixen, quins jocs realitzen, quin llenguatge utilitzen, quin temps dediquen a les coses i quina participació els hi donen. El millor aprenentatge el proporciona tant l’experiència, com l’observació del model adult. Segons Lamborn i altres (1991), podem dividir les famílies en tres blocs que donen fills i filles amb personalitats ben diferents:

Famílies amb autoritat	Famílies negligents	Famílies indulgents i autoritàries
Adolescents competents, adaptats, amb èxit acadèmic, bon desenvolupament psicosocial i escassos problemes de conducta.	Adolescents amb menys desenvolupament psicosocial. El mateix nivell de competència social i acadèmica que els anteriors. Problemes de conducta i escàs benestar emocional.	Adolescents amb menys problemes que els que procedeixen de llars negligents  i competents en dimensions socials i acadèmiques.

Com ajuda l’escola? La cultura adquirida en la família ha d’anar en consonància amb els models imperants a l’escola. Els docents acompanyem en la formació dels joves perquè es desenvolupin globalment: tant a nivell acadèmic, emocional i personal. Nosaltres detectem les seves dificultats i els ajudem a incrementar la percepció de la realitat que els envolta, incrementant el respecte per ells mateixos i els altres, controlant els seus impulsos i, creant un espai de trobada on tots junts puguem desenvolupar el nostre potencial personal. Es dissenyen activitats adaptades a les seves capacitats, que desenvolupin la seva autonomia i responsabilitat i que permetin als adolescents que es coneguin millor a si mateixos i al grup; es presta atenció a les seves necessitats evolutives i s’adapten les metes, es potencia l’autoestima i la identitat individual així com el desenvolupament de pautes de socialització. Però tot això no és possible sense la cooperació famíla-escola.

Els alumnes aprenen millor si coneixen com aprenen i poden conduir ells mateixos el seu propi aprenentatge. Ensenyar a aprendre sobre com s’aprèn (metacognició) ajuda a ser un subjecte actiu del procés, aconseguint l’adquisició d’estratègies d’aprenentatge individuals i així poder establir els seus propis objectius. Des d’aquesta perspectiva les pautes d’actuació del professorat no han de ser fixes, ni estables en el temps i els individus, sinó que s’ha de promoure una educació inclusiva que promogui l’èxit escolar de tot l’alumnat.

Ingrid Creus-Jorquera

Psicòloga i Logopeda

Nº col. 18.135