Entenem com a càstig qualsevol conducta que demostri una disconformitat amb el/la nen/a, per tant, no tan sols englobem el càstig físic, sinó també el psíquic: crits, renyar, posar mala cara...
Per què, en ocasions, quan castiguem no obtenim el resultat esperat?
Generalment l’ús del càstig és normal pels resultats ràpids que aconseguim, però en ocasions hi ha nens/es que es passen els dies “castigats”, perquè nosaltres, com a pares i mares, no aconseguim controlar-los, donat que no aconseguim gravar pautes de comportament.
El que aprenen els nostres fills/es és que han d’aprendre a amagar aquestes conductes dolentes, també els fa créixer l’agressivitat i les seves relacions amb nosaltres van a pitjor. Volem un ambient familiar equilibrat, però “tenim atenció “ (és a dir, recompensem) als que criden més per demanar les coses o als que es mostren més gelosos, d’acord amb el principi conegut de “quien no llora, no mama”.
Què podem fer per reforçar el bon comportament? La resposta és fàcil: recompensar les conductes que volem que es mantinguin. És a dir, que aconsegueixin un benefici material o emocional (elogi, atenció, etc.) Al principi, les compensacions les farem cada vegada i després tan sols de tant en tant, perquè les compensacions poc previsibles provoquen aprenentatges més forts.
No hem d’oblidar que per no reforçar les conductes dolentes, en el que puguem, hem d’ignorar-les. Això sí, els comunicarem, sense alterar-nos, que aquella conducta és poc desitjada. Els nostres fills no es porten malament per ignorància, avorriment o maldat. Es comporten tal i com el sistema de compensacions existent els ha ensenyat a comportar-se.
Ingrid Creus-Jorquera
Psicòloga i Logopeda
Nº col. 18.135
No hay comentarios:
Publicar un comentario