Hem de ser capaços d’entendre les vivències diàries i l’assimilació d’aquestes en els nostres fills/es. L’observació és fonamental i això implica temps. Però no únicament dels nostres fills/es sinó també observar les relacions que establim amb ells/es. Tanmateix podem pensar quines vivències com a adults reconstrueixen la nostra infància passada; quins han estat els pilars sobre els que hem edificat el nostre present. I no com un fre a créixer o una recriminació, sinó per a comprendre que tot el que visquin els nostres fills/es en el present i com ho visquin, marcarà sense dubte el seu futur adolescent.
Podríem començar a reflexionar sobre la manera en com contenim els fills, físicament i emocionalment. No els hem de consentir tot perquè això, contràriament al que sembla, l’únic que fa és desequilibrar i minvar l’autoestima. Els nens/es han de sentir-se integrats en el nostre grup social: la família. Qualsevol membre d’un grup actua interaccionant amb la resta amb un rol determinat –un etiquetatge- i per tant, unes responsabilitats, externes i clares, i internes: el rol de mare/pare protector/a o absent, de fill/a egoista, independent, tossut, extravertit, etc. I el que hem d’aconseguir és que tots els rols es vinculin de forma positiva per a un bon desenvolupament de la salut mental de tota la família. Les dificultats de relació allunyaran al nen/a del seu equilibri afectiu i emocional, i desembocaran en un malestar o en conductes disruptives. La capacitat reflexiva dels pares/mares per a verbalitzar els sentiments vers els seus fills/es (posar paraules a la relació i a les emocions), és el primer pas per prendre consciència de les relacions que s’estableixen i a partir d’aquí, poder interpretar les accions dels infants.
Durant els primers sis anys de vida el cervell humà es desenvolupa extraordinàriament en totes les seves dimensions: l’emocional, la cognitiva i la motriu. Aquestes dimensions estan interelacionades i això farà que un retard en una d’elles fragmenti l’evolució de les altres. Per tant, sempre cal treballar des d’una vessant multidisciplinar per aconseguir una visió global del problema; no s’ha de tractar cada símptoma per separat, sinó arribar a establir les seves interconnexions: un problema biològic pot tenir un origen emocional. En aquest sentit la tasca preventiva i/o d’atenció precoç és essencial, i per portar-la a terme és necessari tant posseir informació sobre el desenvolupament de l’infant com saber a quins professionals ens hem de remetre en cas de necessitat i com treballa cadascun.
Ingrid Creus-Jorquera
Psicòloga i Logopeda
Nº col. 18.135
No hay comentarios:
Publicar un comentario