La funció dels límits. (Cartipàs 2011)

La funció dels límits instaurats en la infància permet reforçar la identitat de l’adolescent. Com afirmen Dolto, Dolto i Percheminier (1999), l'adolescència pot comparar-se amb el canvi de closca en un cranc en el sentit que, fins que se'n construeix una de nova, resta sense protecció i, per tant, amb una vulnerabilitat augmentada.

Què és la identitat? El concepte d’identitat fa referència a la imatge que el subjecte construeix de sí mateix. Els pares responsables han de proporcionar als seus fills i filles una autonomia i una llibertat graduals, perquè els joves puguin arribar a ser adults responsables i aprenguin a moure’s pel món. Se’ls ha d’oferir un ambient segur, amb normes clares i delimitant el seu espai perquè puguin explorar ells mateixos. Aquesta delimitació ordenarà el seu món intern i els generarà seguretat que els permetrà pensar i reflexionar en la recerca de solucions als seus problemes.

I sinó s’estableix la identitat correctament? Alguns adolescents no aconsegueixen formar un concepte de si mateixos que encaixi de manera realista amb les seves característiques personals i amb el medi en què viuen. L’autoestima negativa provoca inseguretat, autocrítica exagerada, ansietat i problemes psicosomàtics. S’estableixen dificultats per establir relacions (o per mitjà de la submissió al grup o per mitjà de l’autoritarisme i la dominació); el camp acadèmic es pot veure influenciat per un rendiment baix, per una escassa concentració o perquè el nostre/a adolescent se centra exclusivament en una activitat.

Com podem ajudar els adolescents? Els valors es vinculen amb el sentit que li donem a les coses i amb l’elecció que fem al llarg de la vida. Vivim d’acord amb els nostres valors que varien entre les persones i en el temps. Els pares compromesos en l’educació dels seus fills i filles han de saber quins valors volen per a ells: quines normes els imposen, quins llibres llegeixen, quins jocs realitzen, quin llenguatge utilitzen, quin temps dediquen a les coses i quina participació els hi donen. El millor aprenentatge el proporciona tant l’experiència, com l’observació del model adult. Segons Lamborn i altres (1991), podem dividir les famílies en tres blocs que donen fills i filles amb personalitats ben diferents:

Famílies amb autoritat	Famílies negligents	Famílies indulgents i autoritàries
Adolescents competents, adaptats, amb èxit acadèmic, bon desenvolupament psicosocial i escassos problemes de conducta.	Adolescents amb menys desenvolupament psicosocial. El mateix nivell de competència social i acadèmica que els anteriors. Problemes de conducta i escàs benestar emocional.	Adolescents amb menys problemes que els que procedeixen de llars negligents  i competents en dimensions socials i acadèmiques.

Com ajuda l’escola? La cultura adquirida en la família ha d’anar en consonància amb els models imperants a l’escola. Els docents acompanyem en la formació dels joves perquè es desenvolupin globalment: tant a nivell acadèmic, emocional i personal. Nosaltres detectem les seves dificultats i els ajudem a incrementar la percepció de la realitat que els envolta, incrementant el respecte per ells mateixos i els altres, controlant els seus impulsos i, creant un espai de trobada on tots junts puguem desenvolupar el nostre potencial personal. Es dissenyen activitats adaptades a les seves capacitats, que desenvolupin la seva autonomia i responsabilitat i que permetin als adolescents que es coneguin millor a si mateixos i al grup; es presta atenció a les seves necessitats evolutives i s’adapten les metes, es potencia l’autoestima i la identitat individual així com el desenvolupament de pautes de socialització. Però tot això no és possible sense la cooperació famíla-escola.

Els alumnes aprenen millor si coneixen com aprenen i poden conduir ells mateixos el seu propi aprenentatge. Ensenyar a aprendre sobre com s’aprèn (metacognició) ajuda a ser un subjecte actiu del procés, aconseguint l’adquisició d’estratègies d’aprenentatge individuals i així poder establir els seus propis objectius. Des d’aquesta perspectiva les pautes d’actuació del professorat no han de ser fixes, ni estables en el temps i els individus, sinó que s’ha de promoure una educació inclusiva que promogui l’èxit escolar de tot l’alumnat.

Ingrid Creus-Jorquera

Psicòloga i Logopeda

Nº col. 18.135