El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i Mestres desorientats. Pagès editors. Ursula Oberst. (Segona edició).

INTRODUCCIÓ

La majoria de pares i mares sap que l’estil educatiu autoritari no fou una bona fórmula d’educació. Però no coneixen altres alternatives que donin bons resultats. Ara, les famílies opten, moltes vegades, per una educació sobreprotectora i consentidora , la qual cosa dóna nens sense límits que donen o donaran problemes de disciplina i de convivència.

L’escola tampoc és competent en aquest tema. Els pares necessiten orientació i els mestres deriven sense saber massa a qui i a on deriven. L’Enfocament psicoeducatiu hauria de PREVENIR, ensenyant mètodes pedagògics i habilitats que facilitin el creixement personal, l’autoestima i les relacions interpersonals.

El nen o nena com a ésser humà i social necessita pertànyer a un grup, una família, un grup d’amics, una comunitat... Començarà a aprendre a l’interior de la família per a més tard, anar de manera progressiva i cooperant a establir llaços emocionals amb els altres. Si aquest primer esgraó no és dóna satisfactòriament, el nen o nena desenvoluparà un sentiment d’inferioritat.

Una actitud té tres components: un de cognitiu, un afectiu i un conductual. EL component cognitiu es refereix a la representació mental que tinc de l’objecte, la informació, percepció, creences... El component afectiu es refereix al sentiment positiu o negatiu que tinc respecte d’aquest objecte, i el conductual a la tendència de reaccionar d’una determinada manera amb l’objecte. Exemple: una actitud racista es caracteritza per la creença que les persones d’una altra cultura o d’un altre color són  inferiors a la meva cultura, per sentiments de rebuigs i conductes contra ells, com participar en una manifestació contra la immigració.

ELS TRASTORNS CONDUCTUALS A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA DES DE LA PSIQUIATRIA.

TDA / TDAH

TRASTORN NAGATIVISTA DESAFIANT

TRASTORN DISSOCIAL

En ocasions, els problemes de conducta venen amb problemes d’aprenentatge i de rendiment escolar.  Aquests poden ser una conseqüència de la conducta inadequada; per exemple, el nen o nena molesta a la classe i per tant no presta atenció a la mestra cosa que fa que perdi matèria. Però també poden ser la font dels problemes de conducta; un nen o nena amb dislèxia es frustra veient que als altres els resulta més fàcil aprendre a llegir i escriure i es torna agressiu. Tanmateix distingirem dues fonts importants de problemes de conducta, no sempre fàcils de distingir clarament entre elles: una problemàtica amb base orgànica (mèdica) i una problemàtica amb una base psicosocial.

A)- La problemàtica psicoorgànica. És difícil distingir l’entramat de problemes conductuals i de problemes d’aprenentatge i, més difícil encara és distingir les possibles bases orgàniques (dèficit cognitiu) de les psicològiques. Per exemple, un nen o nena afectat d’una disminució física o sensorial pot veure’s com a inferior als altres i reaccionar amb conductes compensatòries com cridar l’atenció a la classe fent-se el pallasso. El mateix efecte pot tenir una malaltia crònica mèdica, com la diabetis o l’asma. Igualment, una reacció negativa dels altres nens o nenes poc tolerants respecte a les dificultats del company pot agreujar el tema: les crítiques, el rebuig, les burles, agressions, poden contribuir a marcar un sentiment d’inferioritat. Llavors podrà tendir a retirar-se o a sobrecompensar aquest sentiment d’inferioritat, tornant-se resignat i passiu, o bé agressiu, negativista i hostil. “Els problemes poden anar augmentant i acabar en l’adolescència com a una psicopatologia, com la fòbia escolar, ansietat i depressió, símptomes psicosomàtics o bé en agressivitat i violència, abús de substàncies i delinqüència.”(Pàg. 31)

B)- La problemàtica psicosocial. Aquí trobem tant els estils educatius parentals erronis com els entorns desfavorables en els que es pot trobar la família. Quan més factors s’ajunten, més probable és l’aparició d’un problema en el nen o la nena.

Els pares que abusen d’una educació autoritària, fàcilment desenvolupen en els seus fills i filles sentiments d’inferioritat, perquè sempre es veuen humiliats i castigats; és difícil tenir els pares contents, fer les coses a la seva satisfacció i aconseguir un sentit de domini i autonomia. Però l’educació permissiva, sobreprotectora i consentidora també provoca sentiments d’inferioritat.

Els sentiments d’inferioritat formen part de la nostra vida ja que són infinits. L’ascens donat a un col·lega de feina i a mi no; estudiar amb un company i que aquest tregui més nota que tu... Aquests sentiments tenen a veure amb una comparació que nosaltres fem vers els altres. Em puc sentir inferior perquè tinc menys diners, sóc menys guapa, etc. Aquest sentiment és subjectiu i forma part dels nostres valors. Per això no tots reaccionem igual davant la mateixa situació. Després d’un petit fracàs hi haurà qui s’enfonsi i, una altra persona no li donarà massa importància, o ho veurà com un repte a assolir. És a dir, hi ha persones que tenen més tendència a experimentar sentiments d’inferioritat que altres. La majoria de nosaltres hem après a gestionar més o menys bé els nostres sentiments d’inferioritat, perquè som capaços de fer un pas enrere i reflexionar conscientment sobre el que ens acaba de passar. En circumstàncies normals aquestes situacions serveixen per canviar alguna actitud o conducta, com esforçar-nos més o buscar solucions creatives. Però hi ha persones que gestionen pitjor aquestes situacions. Podem parlar inclús de sentiments crònics d’inferioritat o d’un complex o neurosi d’inferioritat: són persones que interpreten tots els esdeveniments en funció de si ells estan per sobre o per sota dels altres. No perceben la situació desavantatjosa com un repte o com un succés sense importància; al contrari, han d’actuar no per aconseguir estar a la mateixa altura que l’altra persona, sinó per estar per sobre: ser més atractiu que l’altre, més ric... I com això és difícil, el que fan és fer sentir malament i inferior a l’altra persona, per exemple amb comentaris de menyspreu, per així sentir-se més bé ells mateixos. Ja he dit que un estil massa consentidor també pot fomentar un sentiment d’inferioritat: un nen o nena que mai ha après a superar obstacles, que mai ha lluitat per res, creurà que sempre ha d’haver algú a la seva vida que li tregui les pedres del camí i que li proporcioni tot el que li vingui de gust. Aquest subjecte li serà més difícil experimentar la satisfacció d’aconseguir alguna cosa per si mateix.

Estem acostumats a analitzar una conducta des del punt de vista que l’ha causada: això passa perquè...(la causa és...) però també podem analitzar la conducta humana des d’un punt de vista de la finalitat o de l’objectiu que té i de les conseqüències que produeix (el punt de vista final). Els nostres objectius poden ser conscients i inconscients: corro per l’autopista perquè el risc de ser multat em sembla un estímul molt excitant. Generalment, aquest objectiu inconscient és menys acceptat per la societat i per un mateix. En ocasions hi ha objectius conscients, anomenats primaris, i darrere un inconscient, anomenat secundari; en aquests casos, l’objectiu conscient em serveix d’excusa per posar en pràctica l’objectiu inconscient. Exemple: m’entretinc esmorzant, així sortiré tard de casa (inconscient), m’hauré d’afanyar per arribar d’hora (objectiu conscient i socialment acceptable), i aquesta és l’excusa perfecta per córrer per l’autopista (objectiu inconscient i menys acceptable). Aquesta visió de l’inconscient implica que la persona que actua per motius secundaris no és culpable, però sí responsable dels seus actes.

Hi ha altres problemes de conducta que són el resultat d’un afany de superioritat. Els sentiments d’inferioritat generen un desig de compensació, una necessitat de sentir-se, no simplement igual als altres o a l’altura de la situació, sinó fins i tot superior. En la banda de la normalitat veiem que els nens i nenes tenen fantasies en ser un super-heroi, perquè en el seu món d’infants es veuen en condicions inferiors a les de l’adult. Aquestes fantasies són normals i serveixen d’evasió, d’estímul i d’experimentació de rols. Però hi ha nens i nenes que no poden compensar-se i veure’s com els altres, en els defectes i virtuts, i no saben lluitar de forma positiva. La seva compensació es torna “sobrecompensació” i això fa que no els sigui suficient sentir-se igual als altres, sinó que necessiten sentir-se “més”. A aquest fenomen s’anomena afany de superioritat o de poder. Aquesta conducta es pot presentar de dues maneres diferents: si el nen o nena té una personalitat forta i és actiu, aquest afany de superioritat l’utilitzarà per a dominar activament els altres, serà un tirà. En canvi, un nen o nena més passiu, buscarà admiració o compassió a partir d’un patiment ostensiu: fent-se la víctima.

També l’afany d’inferioritat es pot compensar amb un afany se superació. Per exemple, si els meus pares són pobres i no m’han pogut comprar coses a la infància que jo volia. Ara que sóc gran puc estudiar una carrera o muntar un negoci, que em permeti accedir als béns que els meus pares no tenien. Però també hi ha una altra elecció: el nen o nena de família pobre es podria convertir en un lladre, perquè es creu en el dret d’apropiar-se d’allò que no li pertany, sota l’excusa d’una falsa justícia social. Així com un nen amb problemes a mates podria optar per conductes disruptives a la classe i així exposar el seu malestar i empipar els altres.

Generalment, la conducta problemàtica d’un nen o nena es deu a diversos factors. Així podem trobar un nen o nena socialment poc assertiu però molt bon amic/ga.

LA SOLUCIÓ

Per solucionar problemes de conducta no hem de buscar les causes del problema, ja que aquestes no poden canviar-se. El que podem canviar és el futur, i amb això l’objectiu (inconscient) que el nen o nena persegueix amb la seva conducta. Exemple: vull demostrar que faig el que vull i per això no et faig cas. Per tant, abans d’intervenir hem de detectar aquest objectiu inconscient del nen o nena. La forma de descobrir-ho és analitzar la nostra reacció emocional espontània a la conducta pertorbadora. I les reaccions del nen o nena. Podem apuntar-ho tot en una llibreta, per dissenyar finalment les estratègies correctores alternatives.

1.- La reacció emocional espontània de l’educador davant la conducta pertorbadora i el seu intent de corregir l’error del nen o nena.

2.- El pensament distorsionat del nen o nena que el porta a produir la conducta inadequada com a sobrecompensació d’un sentiment d’inferioritat.

3.- Les solucions intentades i la reacció emocional i conductual del nen o nena a aquests intents.

4.- Possibles “solucions”, actituds i estratègies correctives alternatives.

Per dissenyar un programa d’intervenció és altament recomanable una col·laboració amb els pares i l’escola, tot i que sempre no és possible, sobretot si la família és la font dels conflictes del nen o nena. Tot i així s’ha de procurar orientar als pares respecte les pautes a adoptar i sobre què poden fer ells per millorar la situació.

ACTITUD VERSUS ESTRATÈGIA

Una actitud és una posició que ha de mantenir l’adult sempre cap el nen. Una estratègia s’aplica en una situació concreta; és un conjunt d’accions que es planifiquen i que es prenen per assolir un objectiu determinat. Això implica que prèviament s’ha d’analitzar la situació que porta el nen o nena a desplegar la conducta pertorbadora i s’ha d’identificar l’objectiu erroni que persegueix el nen o nena amb  aquesta conducta.

Distingim 5 principis claus:

Principi 1: Respectar la dignitat del nen o nena. Amb actituds com l’amabilitat, evitar la ironia i el sarcasme, utilitzar un to cordial quan es parla amb el nen o nena. Establir normes i respectar-les i, exigir allò just.

La base de la intervenció eficaç i de la bons educació és l’acceptació incondicional del nen o nena com una persona que comet errors que es poden corregir i no com un “nen/a dolent/a”.

Hem d’establir normes que valguin per tothom, que el nen i nena coneguin i si és possible, que hagin contribuït en la seva elaboració. Una forma de mostrar respecte és evitar la crítica acusadora o pedant, sobretot davant dels companys o germans. Ho hem de fer de forma totalment neutral. Quan rectifiquem la conducta del nen o nena és important usar un to amable i evitar la ironia i el sarcasme.

Principi 2: Actuar, no sermonejar; prestar l’atenció adequada.

Parlar amb el nen, no al nen i escoltar-lo. Ignorar, si és possible, la conducta que molesta. Les estratègies seran prestar atenció quan la situació és l’apropiada i desviar la conducta del nen o nena cap a una cosa productiva (al nen o nena que fa sorolls li demanarem que ajudi a un company a fer un dibuix).

Principi 3: Evitar situacions crítiques.

Evitar donar ordres, la cooperació s’ha de guanyar. No tenir por a perdre l’autoritat. Parlar amb el nen o nena després, no durant el conflicte. No ser servicial i no actuar impulsivament. Les estratègies a seguir serien: retirar-se del radi d’acció del nen o de la nena. Fer una cosa inesperada i reestructurar la situació amb una connotació positiva. Declaració d’impotència amb una posició complementària, en aquesta posició un dels dos (el nen o nena i el professor) renuncia a la lluita, com el nen o nena no ho farà, serem nosaltres els que ho farem, exemple: M’agradaria molt que no fessis això (es diu de quina cosa es tracta) però si no arribes a fer-ho entenc que tens un problema que t’impedeix obeir. Es diu que no queda cap possibilitat d’exercir la seva autoritat, però que pot donar els números de telèfon del seu pare, la policia, l’escola...Hem de recordar que es tracta d’una estratègia deliberada, no d’una capitulació. És una capitulació fingida des de una posició de força.

Principi 4: Ni premiar ni castigar, sinó encoratjar i aplicar conseqüències.

Mitjançant el control de la conseqüència, anomenada “contingència”, es pretén exercir un control sobre la conducta, augmentant la freqüència de les conductes desitjades i disminuir o extingir les conductes no desitjades. Aquest control es pot exercir per mitjà de premis o càstigs materials o socials. Hi altres principis diferents com encoratjar al nen o nena, evitant elogis o premis, utilitzar “ulls positius” (focalització selectiva en els aspectes positius del nen o nena). Possibles estratègies a seguir serien la de destacar la utilitat funcional o social de l’acte o del producte del nen o nena; encoratjar el nen o nena quan fracassa, no només quan té èxit. També es pot utilitzar l’encoratjament que consisteix a evitar donar massa èmfasi al nen o nena, sinó a la utilitat social o al valor funcional del producte o de la conducta. Es reconeix l’esforç per sobre del resultat i es dóna quan el nen o nena ha fracassat o té problemes per assolir el resultat. En lloc de focalitzar en el nen o nena, es realitza una descripció objectiva de la feina feta. Exemple: no s’hauria de dir: “estic molt content que finalment hagis recollit l’habitació”; sinó “crec que amb l’habitació recollida ara trobaràs més fàcilment les teves joguines”. S’ha d’evitar la crítica i, en canvi, s’han de destacar els aspectes positius del nen o nena. També és important “creure” en ell/a, creure en la seva capacitat i que pot millorar, per això no només l’hem d’encoratjar quan les coses surten bé, sinó també quan té dificultats o fracassa. Alguns exemples d’encoratjament serien:

ü  No destacar els errors: “Encara no llegeix prou bé”. Sinó dir-li que pot millorar: “Has millorat segur que si segueixes llegint cada dia una mica, ho faràs millor”.

ü  No manar coses que li resulten difícils: “Has de fer-te el llit”, sinó oferir alternatives: “Vols que t’ajudi a fer el llit?”

ü  No dir-li el que hauria de fer: “El que has dit al teu germà no està bé, t’has de disculpar”. Permetre que reflexioni: “El teu germà sembla que està trist pel que li has dit. Creus que pots fer-li alguna cosa perquè se senti millor?” Si no sap què fer, el podem ajudar: “Si jo fos el teu amic, m’agradaria...”

ü  No ajudar-lo sense necessitat (“espera, que t’ajudo!”), però sí està al seu costat (“sinó te’n surts ja saps que em pots preguntar”).

ü  No compensar-lo per petites decepcions: “En Joan no vol jugar amb tu? Ja juga la mare”. Hem d’ajudar-lo a regular les seves emocions: “Què pots fer llavors...?”

Aplicarem conseqüències naturals i lògiques i no castigarem. Les actituds haurien de ser d’evitar les amenaces i càstigs, sense utilitzar la força física i sense voler dominar. Les estratègies a seguir serien aplicar conseqüències naturals i lògiques. Moltes vegades el càstig només s’anuncia, i no es duu a terme. Els pares criden, insulten i amenacen amb tota una sèrie de mesures dramàtiques que mai no es porten a terme. I el nen o nena ho sap. Així el clima familiar empitjora amb amenaces i provocacions; l’infant sap que l càstig no arriba, i no obeeix ni per por, sinó que s’excedeix cada cop més, mentre els pares augmenten les amenaces. L’aplicació d’un càstig mai és positiu, ja que l’infant cedeix i obeeix per por, sense comprendre la necessitat de fer o deixar de fer en determinades ocasions. El càstig provoca ràbia i humiliació (sentiment d’inferioritat).

La conseqüència natural és allò que s’obté com a resultat d’un acte sense intervenció d’una tercera persona. Per exemple: el nen o nena que no vol menjar el que té al plat, sabem que al cap d’unes hores tindrà gana i s’ho haurà de menjar.

Conseqüències lògiques.

Es produeixen per intervenció directa d’un tercer que actua com a representant de l’ordre social. Per fer-ho hauran d’existir unes normes prèvies i vàlides per a tothom i acceptades per l’infant d’avançada. Per tant, l’aplicació d’una conseqüència no és una imposició sinó el resultat directe i consecutiu dels actes del nen o nena (com el que faria un agent de circulació). Així no s’ha d’optar per una actitud castigadora, o amenaçant, sense dramatismes i en un to cordial. La humiliació també s’ha d’evitar, provoca sentiments d’inferioritat i el desig de venjança en l’infant.

Una variant d’aquesta aplicació és aplicar-les a tothom les conseqüències i no només a “l’infractor”. Aquesta nova estratègia es pot anomenar “ficar-los tots al mateix vaixell”. La pressió social és més eficient que la de la figura educativa. S’hauria d’aplicar si la pressió dels altres és moderada.

Principi 5: Convivència positiva

És important que la família comparteixi activitats d’oci de forma lúdica i divertida per permetre un espai per tenir experiències positives. Això també és educació per a la convivència. Passar-s’ho bé conjuntament establint normes de convivències vàlides per a tothom.